Pregó de Festa Major del Francesc Roig i Queralt - Estímul.cat - El mitjà obert de les entitats i els ciutadans de La Canonja

Novetats

Home Top Ad

Post Top Ad

dimarts, 6 de setembre del 2022

Pregó de Festa Major del Francesc Roig i Queralt

A continuació us reproduïm el text íntegre del discurs del pregoner d'aquest any, el Francesc Roig i Queralt, basat en els paral·lelismes amb la Festa Major de 1962, fa 60 anys, tot revivint i reflexionant sobre els canvis envers l'actualitat. L'acte es va realitzar el passat 12 d'agost de 2022 a la sala noble del Castell de Masricart. Esperem que en gaudiu.


PREGÓ DE LA FESTA MAJOR D’AGOST - LA CANONJA 2022

El discret encant d’aquell estiu del 62


Canongines i canongins, amics de la festa, de la tradició i la gatzara.

Benvolgut senyor alcalde, regidores i regidors d’aquest ajuntament.

Jutge de pau i autoritats convidades d’altres municipis veïns que heu tingut l’amabilitat d’invertir una part del vostre temps per venir a donar el tret de sortida a la nostra festa major d’agost.

Representants de les diverses entitats i institucions del nostre poble que també ens acompanyeu.

Sigueu tots plegats molt benvinguts al retorn normalitzat de la festa per a poder gaudir-la amb plenitud, un cop superada la fatídica pandèmia COVID.


De la mateixa manera que el pas de la vida ens transforma i ens marca solcs -artísticament dissimulats a sobre i també a sota de la nostra pell- també el transcurs dels anys transforma la fesomia dels pobles: els seus edificis, les seves institucions, les seves festes i també, fins i tot, el tarannà dels seus habitants. I mentre va passant tot això, també passa la vida, els records se’ns acumulen, però els instants s’esborren. I són precisament aquests petits instants els que avui us proposo rescatar de l’oblit.

Molts dels qui avui m’escolteu, encara que no us ho sembli, formeu part indestriable del fil invisible de la història del nostre poble. Sou el veritable nervi de llibertat que ens precedeix. Tots hem treballat per una vida digna, per un futur sostenible i per un present esperançat. I per això mateix seguim aquí, amb voluntat de persistència, però també amb la maleta carregada d’experiències viscudes, de moments adolorits i de situacions de felicitat entranyable. És evident que per avançar cal mirar sempre endavant, deixant enrere les nostàlgies i les melangies del passat, perquè -vulguem o no- tot el que ens queda tan sols és futur.

Però vet-ho aquí que, d’entre els sovintejats murals de lliure expressió que sovint trobem pintats als murs de places i carrers, fa unes setmanes vaig detectar un grafiti significatiu que deia: El futur, ja no és el que era abans. Touché.

I és cert. Com tampoc la Canonja d’ara és igual a la de fa seixanta anys, ni tan sols la de fa trenta anys o vint. Tot ha canviat al ritme frenètic que marca el món en què vivim.

Per això mateix, permeteu-me que us proposi un pregó participatiu i refrescant amb interacció imaginativa -com si portéssim posades unes ulleres virtuals- per tal de practicar la moviola històrica i situar-nos com a protagonistes d’aquella Canonja de fa seixanta anys i observar encuriosits l’endoscòpic encant d’aquell estiu del 1962. Intentaré suscitar-vos la recuperació de la memòria, amb paraules i records. Tot serà com si fos ahir, però ben conscients que el passat és tal com és i no el podem modificar, encara que tinguéssim tot el poder del Ministeri del temps.

Segur que alguns ja haureu arrufat el nas, sigui perquè durant aquell estiu del 62 encara no havíeu nascut; o potser perquè encara no havíeu arribat des dels vostres llocs d’origen o simplement perquè, amb el que ara us relataré, us caldrà fer l’esforç de posar a prova l’amnèsia solapada. Als més joves els diré que aquesta oferta d’envit tridimensional no la poden defugir, avesats com estan a consumir sèries tan imaginatives com la mítica El Senyor dels Anells. Per als qui encara no havien arribat a la Canonja, aquell 1962, penso que se sentiran complaguts de conèixer com era l’entorn rural d’aquella població que els esperava i que els va acollir amb polièdriques oportunitats. I en darrer lloc, per a la gran majoria dels qui vam viure aquell estiu del 62, us aconsello treure les mans de les butxaques, desenterenyinar els records i fer dissabte als racons de la memòria. Us proposo l’exercici refrescant de practicar el flash bombolla per tal que us endinseu, juntament amb mi, en l’exercici reposat de la memòria i retornem tots plegats al temps de la quietud, quan la Canonja era encara aquell poble de pagesia consolidada, amb molta pols i fang als carrers, però també amb pidistes i falgueres a les entrades dels portals. Quan encara tot era tranquil i no havien arribat els sobresalts especulatius de dos anys més tard. Quan tothom era feliç amb el que tenia i no necessitava demostrar a ningú que podia ser millor que els altres.

I si he dit abans que us parlaré del discret encant d’aquell estiu del 62 és perquè considero que la Canonja, durant aquell any, vivia encara instal·lada en la que jo considero la seva última etapa d’idealisme rural i llarga tradició històrica. Podríem dir que aquell any va ser el nostre punt Jonbar. Us ho explico ràpidament. Rep aquest nom arrel de la novel·la The Legion of time (1938) de l’escriptor estatunidenc Jack Williamson. Es tracta d’un punt d’intersecció en el temps inexistent quan arrenca el desenllaç alternatiu després d’haver agafat un camí o haver pres una decisió. És el punt clau de la pregunta de si tornaríem al passat per tal de retornar al futur i oferir un present alternatiu. Aquest és el denominat punt Jonbar. El mateix que planteja l’original guió de la sèrie televisiva El Ministerio del tiempo.

Perquè un any després, el 1963, la vida quotidiana del nostre poble ja no seria la mateixa i començaria a veure’s afectada pel trontollant procés d’inquietuds veïnals que conduirien finalment cap a la fatídica annexió de 1964, oficialitzada el dia 1 de gener de 1965 amb l’aprovació de l’acta d’annexió de la Canonja per part de l’Ajuntament de Tarragona. Després -ja ho sabeu- vindria un llarg període de 45 anys amb varietat de colors emocionals. Primer, el gris exasperant de l’últim tram del franquisme estructural; després la verda esperança d’una transició amb impuls de relleu generacional, fins arribar a l’esclat magenta com a color predominant de la quadricromia popular que desembocaria en la desitjada segregació de Tarragona com a nou municipi, amb l’aprovació unànime del Parlament de Catalunya, el 15 d’abril de 2010.


Però tornem a aquell estiu del 62. Segurament potser no feia ni la calor ni la xafogor d’enguany, però cal admetre també que la tecnologia dels mitjans de què disposem avui per a combatre-la, encara no havien arribat. La gent passava calor, com sempre, i la fresca anava tant o més buscada que ara. El moviment de persianes als balcons i a les finestres era també un ritual que indicava la intensitat de l’hora del dia. També el toc de campana -a la una del migdia- que aconsellava el replegament per dinar, amb migdiada inclosa, per tornar a sonar a les tres de la tarda i reprendre la feina a les hortes de ponent o a d’altres bocins de terra que els canongins cultivaven als termes veïns de Vila-seca, Reus o Constantí.

La pols era l’element predominant als carrers del poble, la majoria dels quals encara eren de terra, excepte la Raval que havia estat enquitranada a meitats dels anys cinquanta. Les mestresses de casa regaven a consciència els seus portals per apaivagar la duresa de l’estiu, la pols i els mosquits. No hi havia aigua corrent com ara, i la gent anava a omplir els càntirs i les galledes a alguna de les set fonts públiques alimentades per la Mina de la Concòrdia. La font de la Raval era, probablement, de les més concorregudes, eix central i neuràlgic de la plaça, bàsicament per l’ombriu dels plàtans que donaven cobertura a les tradicionals rotllanes del “si no fos”. Igual com ara. Però també, aleshores, amb l’incentiu de la venda de bitllets a Cal Quimet, per a poder pujar a l’autobús de l’empresa Gasol que s’hi estacionava regularment, amb el Pauet de la Màquina com a xofer per fer els trajectes ordinaris fins a Tarragona o els dilluns a la tarda per anar al mercat de Reus. Tot i així, força cases també disposaven de cisterna, que setmanalment omplien amb els talls d’aigua de la mina, i amb l’ajut d’un motoret elèctric impulsaven l’aigua cap als dipòsits instal·lats a les respectives teulades per disposar, amb més comoditat, d’aigua corrent a les aixetes de les cuines o als safareigs situats, habitualment, al costat de les comunes.

Potser no feia tanta calor com enguany, però, creieu-me, la gent suava igual o més que ara, per l’esforç d’haver d’anar a buscar l’aigua a la font, a fer bugada als rentadors públics o a les basses dels horts circumdants del poble. Però la feina afegida de l’agutzil -el Fermín-, a més a més dels habituals pregons vespertins sota els llums de plat de les cantonades i de controlar les matances de bens i de porcs a l’escorxador -aleshores encara denominat com a “mataderu”-, era fer també la supervisió i la renovació de l’aigua dels rentadors per mantenir la seva salubritat després de tantes rentades i esbandides, i no només de roba, sinó també de safareig social. També s’encarregava de mantenir nets els abeuradors on cada dia apaivagaven la seva set mules, matxos i cavalls del poble.

Aquest era, doncs, el ritme normal dels “dies de cada dia”, perquè a la Canonja sempre hem utilitzat aquesta expressió per a citar els dies ordinaris de la setmana. Poc ambient pels carrers durant les hores centrals de la jornada. Gairebé tothom era al tros, en plena època de replanar avellaners i sobretot d’anar a collir els préssecs. Anys enrere el denominat “préssec de l’Elies”, havia tingut una gran producció al terme canongí i una extraordinària acollida als mercats agraris per la seva exquisida textura i qualitat. Però durant aquell estiu del 62, tot i que la varietat de “l’Elies” encara es continuava cultivant, la seva producció anava a la baixa per la seva poca rendibilitat comercial. La nova varietat que l’acabaria substituint era el denominat “préssec Benvingut” que es collia en ple mes de juliol i s’encaixava acuradament entre virutes i paper fi per tal d’aguantar millor el seu trasllat en camió cap als mercats barcelonins.

Evidentment, llavors, el poble no disposava de cap poliesportiu amb piscina, com tenim ara. L’únic incentiu per a refrescar el cos de l’extrema calor del dia eren les basses que hi havia al terme. Molts joves delien per col·locar-se sota mateix del salt del raig, a manera de dutxa, quan funcionava la bomba del pou que les omplia i s’hi banyaven satisfets a esquitllentes dels propietaris. Eren punts de trobada i de tertúlia juvenil.

La vida al carrer, durant els dies feiners, s’obria ben d’hora, per aprofitar la fresca matinal, amb el despatx del pa que oferien els tres forns que havien treballat de nit. De tots ells el més antic i probablement també el més concorregut era el de Cal Gurí, amb tres generacions de vida pastada al costat del foc. Repartien el pa a peu, amb grans paneres de vímet, a totes les cases que el tenien encomanat. Anys més tard ja utilitzarien el popular Citroën.

També el ferrer de la Raval matinava per tenir ben llossades les relles i altres eines de camp que passaven a recollir els pagesos abans de marxar cap al tros.

A la vaqueria del carrer Vassalles -esmenat posteriorment amb el nom correcte de Versalles- acabaven de munyir les vaques per tal que la Pepa pogués començar a distribuir la llet entre la clientela que feia cua al seu portal.

El Sisquet Àrias obria el corral de Masricart, per fer sortir el ramat d’ovelles i cabrits cap a la pastura, tot deixant al seu pas un rastre dispers de cagallons amb fresca olor d’establada. Mentre, a l’altra extrem del poble, al capdavall del carrer de la Font -popularment la Gavallada- l’Odilon Ruiz – més familiarment conegut per l’Alidon- treia a pasturar el seu ramat de cabres.

I mentrestant, pels carrers del poble, anaven desfilant els carros cap al tros amb el balda ple i una sorollosa estela de lladrucs dels gossos fermats darrere. A l’interior d’alguna casa se sentia la percussió d’un mall o els cops sistemàtics de maceta i escarpa del Bianet paleta, en procés de reparació o reforma. També el soroll persistent de la serra elèctrica amb olor de fusta i encenalls del Bià fuster. Cap al migdia, el carrer s’animava una mica més amb les anades i vingudes de les dones a les botigues de comestibles, de cansaladeria, de merceria o a la farmàcia del senyor Montserrat. També el Joan carter feia el recorregut habitual per repartir el correu i també La Vanguardia als subscriptors. De tant en tant un esmolet amenitzava amb flautí la semiquietud dels carrers. Però la necessitat de tenir les viandes en fresc durant la calorada d’estiu aconsellava de disposar de neveres de gel. Encara no havia arribat l’era dels electrodomèstics, i això afegia un protagonista més al tràfic dels carrers canongins. Era l’Antoni Guinovart, amb la seva Isso de tres rodes carregada amb diverses barres de gel, que feia possible el repartiment del fred ambulant. Ell mateix trossejava les barres, amb serra de mà, per tal de repartir els bocins de gel a les cases particulars que n’havien encomanat. Com a curiositat cal dir que aquesta indústria del gel, ubicada a la partida dels Camps Rodons, en un terreny propietat de Josep Anguera, al costat mateix de la carretera de València, direcció Vila-seca -on actualment hi ha la BASF- va ser l’última empresa canongina amb llicència industrial atorgada per l’Ajuntament de la Canonja abans de produir-se l’annexió amb Tarragona.

Però durant aquell estiu hi havia una mica més de moviment als carrers del poble i més en concret al final del carrer de Mar, actual carrer Marina. S’estaven enllestint els últims trams d’execució d’obra del nou celler de la Cooperativa Agrícola i calia tenir-ho tot a punt per a la imminent verema de començaments de setembre.

Però quan realment creixia l’animació als carrers era de cara al capvespre. El Vadó del peix repartia, amb el seu peculiar carretó ambulant, les sardines, els seitons, els popets i les galeres que havia traginat des del Serrallo. Se’l podia localitzar fàcilment pel regalim d’aigua que deixava sobre el carrer enquitranat. A Ca la Ramona s’esperava amb delit l’arribada de les caixes del peix encara bellugadís, sempre cobert amb un bon gruix de gel trossejat per a mantenir millor la seva frescor. El seu fill, l’Alejandro, saludava les clientes que feien cua i col·locava les caixes rectangulars de fusta i les paneres del peix sobre el taulell inclinat de marbre blanc de la botiga. A la panera principal s’hi mostraven els llucets, les pelaies, les mòlleres, els rèmols, els calamars, les gambes i els escamarlans (a la Canonja sempre n’hem dit gadagangs), mentre que als laterals del taulell s’hi afegien les caixes amb les mussoles, les sardines, els seitons, les galeres, els crancs, els musclos, les cloïsses i el pelut.

Les barberies eren també un punt de confluència masculina. La del Miquel Serret, la de l’Anton Rion -Ton Punxó- o la del Sebastià Cabré s’anaven omplint de xerrameques amb alternança d’alguna presa de pèl. Al casino La Nova Amistat les taules i les cadires omplien la vorera de sota la vela petita per tal que els parroquians fessin un soldat o la barreja que convingués. Al seu davant hi havia la sucursal de Banca Vilella, amb el senyor Pons com a delegat, per reforçar -si calia- el crèdit d’alguns canongins. La resta del veïnat sortia a prendre la fresca als portals de casa seva en àmplies rotllades de conversa i algunes colles de jovenalla festejadora passejaven carrer de Mar avall fins arribar a la Bassa Fonda o seguien també el recorregut de la carretera de la Florida.

Però com que el refrany popular estableix que “per l’agost, a les set ja és fosc” arribava el moment en què el sereno -el Miguel Aguilar- començava a controlar l’encesa de l’escadusser enllumenat dels dies feiners. Durant els diumenges, però, l’ajuntament facilitava l’encesa excepcional d’uns globus solitaris penjats a tot el llarg del carrer Raval i Masricart, i això donava una miqueta més d’alegria a la monotonia nocturna del poble. Però en realitat, el veritable moviment d’estiu, allò que la gent esperava amb desig de novetat eren les anades dels diumenges a la platja del Pinar i de manera especial els tres dies de festa major, amb el “dia del gos” com a cloenda.

Fotografies: Pep Espasa

El terme municipal de la Canonja no ha tocat mai al mar, però la cartografia de l’època ha deixat constància que la franja de costa compresa entre el Mas dels Canonges, la Universitat Laboral i el Mas de Patau tenia com a denominació específica platja de la Canonja. Per això, des de sempre, les canongines i els canongins han baixat a la platja com si fos a casa seva. Normalment de tarda, per tal de quedar-s’hi a sopar. Els carros, amb la vela posada, i també algunes tartanes, baixaven primer pel camí de l’Apeadero, on des de l’andana de l’Estació eren saludats pel Marcelino Vidal que exercia de “jefe d’Estació”. Seguien després el recorregut pel camí del Mas d’Alberich, fins a la Casilla -situada al costat de la via de València- i tot travessant les pletes arribaven al Mas de Patau, a recer dels búnquers de la guerra civil. La majoria, però, seguien cap a la dreta i tot passant per davant de la vaqueria de la Torre d’en Virgili –antic angar d’un camp d’aviació de poc ús durant la guerra civil del 36- es dirigien cap al Pinar d’en Perruquet– ara amb denominació genèrica de La Pineda-. En aquells anys ja s’hi veien els primers turistes alemanys amb tendes de campanya, però la gràcia d’aquella excursió era d’arribar al pinar cap al migdia per fer una bona capbussada entre les ones i assaborir després una suculenta i desitjada paella. La plàcida migdiada queia sola, gairebé sense avisar, amb la pinassa com a matalàs. Si el dia era plaent, s’allargava l’estada amb la conversa dels adults i les corredisses infantils fins al capvespre, a la recerca de petxines o de pinyons camuflats entre la pinassa, sota l‘oreig refrescant que xiulava entre les branques i el flaire persistent d’un pinar encisador. I enmig d’aquell entorn  captivador s’hi trobava també el restaurant Sant Just on hi treballaven dues persones molt vinculades a la Canonja: l’Alfredo Veciana i la Victòria Plana. Altres canongins més agosarats s’aventuraven més enllà del pinar i practicaven la pesca amb embarcacions del tipus patí de fusta -ara en diríem catamarà- que varaven  a l’arena del Racó de Salou, davant mateix d’on el governador civil s’hi havia edificat un senyor xalet.

Però l’arribada dels dies de festa major ja era una altra història. El ritual preparatori començava unes jornades abans amb la instal·lació de la vela del casino La Nova Amistat, per donar ombra a tota l’amplada del tram de carrer de davant mateix de l’entitat. Durant aquell estiu del 62 encara s’instal·lava una vela de lona lleugera, subjectada i sustentada per un tramat de cordes que impedien les monumentals mamelles que la pluja provocava en la gran vela verda amb franges ataronjades que tots recordem posteriorment. “Vela col·locada, pluja assegurada” diu la tradició festiva canongina. La seva instal·lació anava a càrrec de l’empresa Toldos Llavería, de Tarragona, mentre els camions de Casa Blandinieres descarregaven caixes i caixes de gasoses, begudes refrescants i sifons per tal de proveir les reserves del cafè de l’entitat que en aquells anys regentava la família de Josep Gran, l’Español. També des de Reus baixaven taules i cadires plegables de fusta per satisfer la demanda dels consumidors. I és que la programació de cada festa major feia activar l’organització d’entitats històriques com l’Orfeó Canongí, La Nova Amistat i també el recent creat Bar Nou, que disposava d’una pista interior on s’hi projectava cinema a l’aire lliure. No hi havia encara ni gegants ni nanos amb denominació d’origen canongí. La cobla de torn acompanyava les autoritats fins a l’església on tenia lloc l’ofici solemne de festa major. Després sortia la professó amb acompanyament musical de la cobla, la Mare de Déu Assumpta a espatlles de quatre portants, seguida pel rector, els escolans i el capellà convidat i les autoritats que tancaven el seguici. Sota l’ombra dels plàtans de la font de la Raval s’organitzava la tradicional ballada de sardanes, mentre la resta de gent s’entaulava sota la vela per fer el tradicional vermut amb patates fregides, olives i berberetxos salpebrats amb vinagre. La quitxalla comprava gelats a Ca la Ramona i corria esvalotada entre les taules i les rotllanes sardanistes. A quarts de tres la gent retirava cap a casa on les mestresses tenien a punt el dinar de festa major, que sovint compartien amb amics convidats i familiars forans. A mitja tarda, tot desafiant la calor, alguns tornaven cap a la plaça de la Raval a prendre cafè sota la vela, mentre començaven els preparatius per al partit de futbol que s’havia de jugar al camp de l’antiga era del Rec de Bardina. Els futbolistes feien servir com a vestidor oficial les dependències del primer pis de La Nova Amistat. Eren partits de futbol disputats amb més pedruscall que sorra al camp, un veritable martiri esportiu suportat amb estoica afició, però tot quedava alleugerit dins l’embolcall de festa major. El ball de tarda, a l’Orfeó, feia lluir els músics que durant aquells dies s’hostatjaven a diverses cases particulars del poble. Després de sopar tenia lloc el concert, també sota la vela, amb la mateixa orquestra de la tarda i de la nit. Acabat el concert s’apagaven els llums i es tirava l’esperat castell de focs artificial, plantat davant mateix de Cal Camps, i com a colofó d’aquella pirotècnia de precarietat ensucrada, tot aquell sorollós espetec de coets, petards i rodes de foc concloïa amb el desplegament d’una estampa de la Mare de Déu Assumpta envoltada amb lletres de foc. Tot seguit, ja tocades les dotze, la gent desfilava cap a l’Orfeó on començava el ball de nit.

Tot això, certament, ha estat un flash de nostàlgia, que és bo de recordar i mantenir en la memòria històrica del nostre poble.

Vivim amb excessiva velocitat tuitaire la propagació de la realitat i ens falta reflexió per a poder encarar el futur. Per això, amb aquestes pinzellades de vernís històric –ara que estem tan necessitats d’energia sostenible- voldria contribuir a emplenar de combustible el dipòsit del present per a poder enfilar amb optimisme el trajecte del demà.

El futur existeix, però cal saber-lo guanyar.

Canongines i canongins, que tingueu tots una molt bona festa major.

 

Francesc Roig i Queralt

La Canonja, 12 d’agost de 2022

Sala noble del Castell de Masricart


REP L'ESTÍMUL!
Introdueix el teu correu electrònic per rebre un avís amb els nous articles.
No te'n perdis cap!

   

I si vols publicar un contingut, només cal que ens escriguis a: estimul@gmail.com
Tots fem l'Estímul!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Post Bottom Ad

Pages